Saps què és una cismogènesi? N’estàs vivint una de grossa

28.10.2017

Barcelona.

https://www.nuvol.com/noticies/saps-que-es-una-cismogenesi-nestas-vivint-una-de-grossa/

El que està passant a Catalunya i a Espanya es pot definir com un procés de Cismogènesi. Pels que no la coneguin, aquesta paraula la va encunyar fa uns 80 anys l’antropòleg i teòric de la comunicació Gregory Bateson, i és un concepte que descriu i analitza els conflictes crònics quan hi ha un augment considerable de l’agressivitat mútua entre les dues parts enfrontades.

Segons aquest concepte aquests processos són graduals i sostinguts en el temps, de manera que arriba un moment en què no està clar quan ha començat tot, i habitualment les parts s’acusen mútuament de ser els iniciadors i els únics responsables del conflicte. I ho fan aïllant i magnificant els detalls i les parts que els donen la raó i minimitzant la importància dels fets i argumentacions equivalents que fa servir l’altra part.

Degut a la gradualitat, sol passar que, fins que el procés no està força avançat, les persones que hi estan involucrades no arriben a ser conscients ni de la gravetat que ha agafat el conflicte ni dels canvis profunds que estan patint com a subjectes a causa d’aquesta escalada en l’agressivitat. Usar el concepte de cismogènesi permet adonar-se que molts tipus de conflictes individuals i col·lectius greus comencen així, per exemple separacions matrimonials o, també, força guerres, sobretot les civils.

“Nosaltres” i “ells”

En aquests processos, l’”altre” es converteix en una obsessió, i acaben passant coses i s’acaba arribant a situacions que els afectats consideraven impossibles, inimaginables. I les motivacions, per moltes anàlisi que es facin a posteriori, molt sovint no tenen explicació «racional» possible, perquè el que més defineix els processos de cismogènesi és la realimentació que troba cada part en allò que fa i diu l’altre, i que porta a reaccionar-hi, en una cadena d’acció/reacció cada vegada més agressiva i més purament emocional.

I aquí és on som: hi ha dues legitimitats, l’espanyola centralista i la catalana independentista, que s’exclouen mútuament. Aquestes dues legitimitats tenen naturaleses i recorreguts diferents, però en aquests moments són totes dues viscudes com a plenament legítimes per les persones dels dos grups humans que cohesionen. Això, es clar, és un problema molt greu, perquè està passant en un espai polític únic, en el qual hi ha una única legalitat vigent.

En aquesta dinàmica s’han configurat dos paradigmes oposats que es neguen mútuament la legitimitat i que impossibiliten gairebé del tot la comunicació. I el pitjor de tot això és que els integrants d’una i altra banda tenen cada vegada menys respecte pels de la part contrària, perquè consideren il.legítima la seva posició i les seves creences, cosa que comporta una deshumanització cada vegada més crua de l’”altre”.

Aquesta polarització acaba afectant tothom, que es veu cada vegada més obligat a posicionar-se a favor d’una de les parts. I el resultat el tenim al davant cada dia des de fa anys, en l’acció política i judicial, i també a l’espai públic, als debats, als diaris, a les televisions, als carrers, a les converses, a tot arreu. I els últims mesos i les últimes setmanes el conflicte s’ha anat estenent, passant de ser polític a civil, i ara està a punt d’obrir-se del tot en canal.

El conflicte català, una cismogènesi de llibre

Cal recordar que fins a la dècada del 1990 l’independentisme català era una expressió utòpica d’uns ideals percebuts i vistos com a romàntics i irrealitzables dins l’hegemonia de l’Espanya autonomista, i només viva en cercles molt reduïts. La concreció per part d’ERC d’un programa netament independentista va aconseguir que aquesta expressió estigués representada, encara de manera força minoritària, al Parlament de Catalunya al final d’aquella dècada.

Això pel que fa a l’”escenari” purament català. En el panorama de tot Espanya, la segona legislatura de José María Aznar iniciada l’any 2000 va suposar un punt i a part de la política institucional duta fins llavors per l’administració central. Amb la majoria absoluta aconseguida just després de l’enfrontament directe del PP amb les restes d’ETA i de l’esquerra abertzale, el govern d’Aznar va canviar radicalment el to que havia tingut en la primera legislatura, en què havia tingut majoria relativa i havia hagut de pactar amb el PNB i amb CiU.

Ja lliure d’aquests pactes, el govern del PP va posar en marxa un programa ambiciós amb la intenció d’aprofitar els marges de la legislació i les institucions per centralitzar el màxim possible l’administració de l’estat. I ho va fer amb força èxit, però aquest èxit va comportar com a reacció que el suport al programa independentista d’ERC pugés en les següents eleccions, portant a un tripartit que va canviar la fesomia política de Catalunya.

Un programa recentralitzador enfront un d’independentista

A partir d’aquell moment es va posar en marxa la cismogènesi pròpiament dita, les conseqüències de la qual van ser, a Catalunya, l’intent de blindar les institucions autonòmiques catalanes dins d’Espanya amb un nou estatut d’autonomia, que va ser retallat durant la tramitació parlamentària a Madrid i tornat a retallar pel TC el 2010 un cop la ciutadania catalana ja l’havia donat per bo en referèndum.

A partir d’aquell moment la cismogènesi es va accelerar, i la resta crec que ho tenim tots prou fresc. Només remarcaré que, en el procés, aquell programa polític independentista pràcticament marginal d’ERC de finals dels anys 90 es va convertir en plenament majoritari i hegemònic a Catalunya a partir, com a mínim, del 2012: demandes abans minoritàries com el càlcul del dèficit fiscal o la gestió directa de les grans infraestructures les va acabar assumint bona part de l’espectre polític i també la majoria de la societat catalana, organitzacions empresarials incloses.

Aquí hem de considerar que el programa d’Aznar, que ha acabat assumint el gruix de la representació política a Espanya -PP, PSOE i Ciutadans-, era i és plenament legítim, i a més el van poder fer cabre dins del marc de la Constitució, tot i molta gent considera que ho van fer forçant-lo bastant. Però també ha estat legítima, i no menys, la reacció de la ciutadania catalana, que ha optat majoritàriament per un programa polític completament utòpic fa només 20 anys.

En definitiva, el panorama que tenim són dues legitimitats plenament assentades i hegemòniques, una al conjunt d’Espanya i una altra de diametralment oposada al territori català.

El conflicte no ha parat d’agreujar-se

L’aprofundiment d’aquesta cismogènesi ha beneficiat a la dreta espanyola concentrada en el Partit Popular: en els dos últims anys, tot i que el PP va perdre a les eleccions del 2016 bona part del suport ciutadà que tenia, els efectes polítics de la cismogènesi li han facilitat poder mantenir el control del poder executiu i també del relat de la part espanyola del conflicte. Però també ha ajudat a aprofundir l’hegemonia de l’independentisme a Catalunya, seguint la dinàmica d’escalada progressiva i de radicalització de posicions que comporta la cismogènesi.

Ara, quan el conflicte ja ha madurat molt i la cismogènesi està molt avançada, el govern de Mariano Rajoy sembla haver apostat per una via similar a la que al País Basc fa poc més d’una dècada va portar a l’expulsió de l’esquerra abertzale de la política institucional. Però les diferències amb el cas basc són molt grans, i molt probablement no se’n podrà sortir: a Catalunya no hi ha hagut, ni de lluny, la violència d’ETA, i el suport ciutadà a l’independentisme depassa de molt el que tenia l’esquerra abertzale a Euskadi.

És una cismogènesi complementària o simètrica?

Gregory Bateson va encunyar el concepte de cismogènesi definint dues variants: la complementària i la simètrica. En el primer cas, les dues parts s’enfronten des de posicions desiguals, i l’aprofundiment del conflicte reforça el paper dominant de la més forta i el paper dominat de la feble. En aquesta variant es pot parlar, per tant, de dos rols clarament diferenciats, amb una part que es reivindica en tot moment com a hegemònica i una altra que, poc o molt, assumeix la seva subalternitat.

Per tant, la dinàmica resultant tendeix a un reforçament de la complementarietat entre els dos rols, de manera que encara que hi hagi moments en que el conflicte sembla que es desenfreni, el cert és que sol tendir a l’estabilitat. És un esquema conceptual que es pot aplicar a moltes situacions humanes: per exemple, als casos d’assetjament laboral o escolar, o també a les relacions de parella conflictives dins d’un esquema masclista. El fet que algunes acabin com acaben, amb la dona morta, no treu que la immensa majoria es puguin mantenir força estables al llarg del temps.

En la cismogènesi simètrica, en canvi, els rols de les dues parts són equivalents, de manera que el conflicte té més tendència a desenfrenar-se, en una dinàmica d’escalada bèl·lica progressiva, perquè cap de les dues parts accepta un paper subaltern. Aquest concepte és força útil per analitzar l’origen de les guerres, siguin civils o entre països. Precisament Bateson el va concebre fixant-se en els processos prebèl·lics en marxa a l’Europa de la dècada del 1930.

El conflicte que ens ocupa parteix clarament d’una cismogènesi complementària en la qual el paper dominant el té la idea hegemònica d’una Espanya unitària i més o menys homogènia, i el paper dominat o subaltern l’ostenta la idea d’una Catalunya amb veu política pròpia i plenament sobirana, independent o no.

La intenció de l’independentisme és que el conflicte es converteixi en simètric, però la part centralista està forçant la situació perquè es mantingui com a complementari. I per això reacciona seguint aquest esquema: es tracta només de posar al seu lloc al subaltern, i per això activa els mecanismes que s’apliquen en aquestes situacions, que són el sistema judicial i els cossos de seguretat.

Fantasies a banda i banda

Ens trobem, doncs, dos bàndols que ara mateix apel·len als mateixos grans principis -democràcia, llibertat, igualtat, etc-, però amb significats reals oposats. I cal remarcar que tots dos bàndols aixequen aquests conceptes tan lluents i transcendents sobre fantasies poc rigoroses. Per la banda independentista la fantasia ha passat per creure que la independència seria un camí relativament fàcil per la simple raó que eraevident que Catalunya té dret a l’autodeterminació, i les institucions centrals de l’estat ho havien d’acabar reconeixent encara que els costés.

En aquesta idea s’han basat alguns dels conceptes clau de l’independentisme, que podrien qualificar-se d’eufemismes: el dret a decidir, el posar les urnes, la desconnexió, el volem votar i votarem, etc. No estic afirmant que s’hagin fet servir per amagar res ni per enganyar ningú, probablement els que els han promogut també s’han enganyat a sí mateixos, però tot això ha deixat de banda que, en realitat, la intenció anava molt més enllà que emetre un simple vot, que implicava, de fet, canviar aspectes essencials de l’arquitectura institucional i legal de Catalunya, i no només “desconnectar” les institucions autonòmiques existents i ja està. I, evidentment, que l’administració central oposaria tota, TOTA la resistència possible a tot això.

Per la banda centralista la fantasia passa per creure que l’independentisme és com una mena de malaltia vírica que s’ha estès entre els catalans i que l’únic que cal fer és aplicar el tractament indicat i es curaran. Aparentment no són conscients de la seva responsabilitat en la situació, del fet que molts catalans s’han sentit empesos cap a l’independentisme com a reacció a la recentralització de l’estat que comporta el seu programa, ni tampoc que el “tractament” l’únic que farà és agreujar la situació i molt possiblement precipitar una sortida molt traumàtica de Catalunya de l’estat espanyol.

Transcendència relativa

I en últim terme, potser caldria dir ben alt que la transcendència de la situació no és absoluta, sinó que es pot relativitzar bastant. És a dir, que la vida dels catalans segurament no millorarà de manera radical si efectivament Catalunya es converteix en un estat independent. Vaja, que no seran tot flors i violes i que caldrà seguir esforçant-se dia a dia per aconseguir uns resultats que potser fins i tot seran minsos.

Ni tampoc Espanya es «trencarà» si Catalunya s’independitza, simplement es farà més petita. I potser tindrà l’oportunitat per repensar-se i també els líders que la controlen podran preguntar-se perquè, davant d’una crisi com l’actual, han reaccionat amb criteris similars als que fa més de 100 anys van portar Espanya a la pèrdua de Cuba i Filipines.

 

Josep Maria Camps. Llicenciat en antropologia social i periodista. Autor del blog www.croniquessubsidiaries.wordpress.com. @jmcampsc

Anuncios

Els carrers seran sempre nostres? (Brigitte Vasallo)

04/10/2017

La Sara Ahmed utilitza una imatge del típic sopar de Nadal amb la família, on tot sembla felicitat i harmonia, on tothom s’estima per unes hores encara que no se suporti, on tot és bonic encara que estiguin tots els conflictes latents. I allà estàs tu, la feminista, la queer, la rara, escoltant els acudits racistes de la teva cosina, les brometes masclistes del teu cunyat, i arriba un moment que no pots més i fas de l’aixafaguitarres de la festa. Et carregues el sopar de Nadal, i la culpa no és del racisme ni del masclisme: és teva, que has de queixar-te també avui que estem totes tan bé. La feminist killjoy, ho anomena.

Aquests dies a Catalunya no hem viscut un sopar de Nadal, sinó una orgia on vas amb moltes ganes de gresca però quan entres en matèria resulta que tot és masclista, caspós i d’un heterocentrat que et vols morir. I se te’n van les ganes de follar. Però sembla que ets l’única: tothom s’hi fica, i tothom explica l’endemà que va estar a una orgia i va ser lo más.

Aquests dies a Catalunya hem viscut una orgia on vas amb moltes ganes de gresca però quan entres en matèria resulta que tot és masclista, caspós i d’un heterocentrat que et vols morir

Jo fa temps que em vaig tornar a posar la roba en aquesta orgia. I reconec que aquests dies encara he fet tot el possible per enamorar-me, com quan coneixes algú que saps que no encaixa amb tu però tens tantes ganes de subidón que mires cap a un altre costat i et deixes anar. Enamorar-se, de fet, té molt d’això, si més no al món de l’amor romàntic: és per això que diem que l’amor és cec. Però aquest cop no m’ha funcionat. I sí, vinc a fer d’aixafaguitarres.

El primer cop que vaig sortir a veure la Via Catalana no vaig veure un poble unit, sinó unificat. Vaig veure un exèrcit civil vestit de groc. Tinc al·lèrgia a la uniformitat, ho reconec, tinc por de la unitat que sorgeix de sobte i que vesteix, ni que sigui per unes hores, a tothom del mateix color. Aquests dies he tornat a veure-ho, i he trigat molt a entendre per què, però ahir, a les manifestacions, no parava d’amargar-me pensant on estava tota aquesta gent quan van començar les retallades, quan es van començar a rescatar bancs. He intentat creure’m que el poble per fi ha despertat, però no puc: no deixo de pensar que el poble està obeint, i ens ho estem prenent com a desobediència perquè està, simplement, obeint un poder nou.

Anem per parts, si voleu. El meu barri, com els vostres, està ple de cartells per la democràcia, amb el dibuix d’una cara amb la boca tapada. Tots els cartells són iguals (ai, la uniformitat) però cap d’aquests cartells apareixen quan les persones migrades segueixen sense dret a vot ni van aparèixer quan es va implantar la Llei Mordassa. Quin és el dret a vot que ens indigna o ens dignifica? Quin és el silenciament que ens enrabia i quin no? Aquests dies d’eufòria hem vist els treballadors i treballadores de les torres negres de La Caixa (Mordor, li dèiem fa no gaire) sortir al carrer a cridar “els carrers seran sempre nostres”. Quan diuen nostres, a qui es refereixen? Són de la gent que desnonen des dels seus edificis? Són dels manters i la gent que fa venda ambulant? Qui és el “nostres” que els han fet sortir al carrer?

Ahir hi havia un cartell a una mani: “les nostres àvies no es toquen”. Però la feminització de la pobresa, la misèria de les pensions o les àvies en camps de refugiades no ens commouen, o no prou per mobilitzar-nos. He vist, també, a la gent aplaudir als Mossos d’Esquadra a Plaça Catalunya, i això reconec que m’ha fet mal pel seu terrible simbolisme. Guy Debord explicava a La Societat de l’Espectacle que vivim en un món de present continu, on el passat no existeix, on tot comença i acaba en el moment espectacular. No veig millor exemple que aquest, al lloc mateix dels desallotjaments amb violència per part dels mossos el 2011 a aquest mateix poble, ara enamorat. Una amiga ho definia així: “sortir ara als carrers és sexi. Sortir per anar a una assemblea de la PAH un dilluns d’hivern, no ho és”.

Una amiga ho definia així: “sortir ara als carrers és sexi. Sortir per anar a una assemblea de la PAH un dilluns d’hivern, no ho és”

Entenc que aquest article en aquest diari perd part del seu sentit. Sé que les que em llegiu des d’aquí esteu als camps de refugiades i esteu als desnonaments. Però no parlo tant de vosaltres, sinó de la xicota aquesta amb la que us heu enlluernat. I parlo de l’enamorament, de l’orgia.

És evident que estem enrabiats, que les càrregues policials d’aquests dies mereixien una resposta contundent de la població, que estem fartes i tenim dret a cridar-ho i d’omplir els carrers per dir-ho. És evident que això no pot ser. El dilema que no em deixa dormir tranquil·la és “per què ara sí, i en altres moments no”.

La resposta que tinc és lletja, clar. Mentre tot això passava, Cine Migrante Barcelona projectava The revolution will not be televised, de Rama Thiaw. No he vist la pel·lícula, però conec bé la cançó de Gil Scott-Heron que li dóna títol. La revolució no serà televisada. En aquesta revolució, els mitjans de comunicació han estat la clau. No els mitjans alternatius, que han fet la feina que totes necessitem, però els grans mitjans de comunicació. La cobertura de la televisió espanyola ha estat d’uns nivells de manipulació infantilitzant que conec bé per haver passat la joventut mirant la televisió de Hassan II del Marroc. Però la narrativa de TV3 no ha estat pas millor. O, potser, el què vull dir és que ha estat millor per una vegada, i que és això el què ha fet la diferència. Totes sabem què diu TV3 quan hi ha un desallotjament d’un centre autogestionat o una mani. Que si la violència, que si els aldarulls, que si grups antisistema… i totes recordem haver estat en aquestes manis i saber que la cosa no va anar així. Totes coneixem a sensació d’haver vist les nostres reivindicacions sistemàticament silenciades, manipulades, i hem vist com es posava el poble en contra d’accions que eren totalment justes i dignes. Els desnonaments, els CIEs, què ha passat amb tot això.

Aquest cop la dialèctica ha canviat. Els grans mitjans de comunicació del país, TV3, el diari Ara, Catalunya Ràdio… han dignificat la revolta i li han dit al poble que està bé, que és just, que aquesta és una revolució dels bons contra uns dolents que són els de fora però sense els de fora (el primer fora vol dir Espanya, el segon vol dir els migrants que no han pogut votar). No és només indignació, que també. És una indignació a la qual han donat permís d’existir. I el poble hi ha obeït.

El preocupant de tot això és l’espai que ocupem els moviments socials autònoms. Hem de ser-hi, clar que hem de ser-hi, però nosaltres no podem perdre l’esperit crític. Sé que tenim ganes d’enamorar-nos, i que les orgies estan molt bé i donen històries molt bones per explicar l’endemà. Però hem de mantenir alguna part de la nostra autonomia allà present. No ens equivoquem: el nou país serà un país normal, i la nostra eufòria contribuirà a fer-lo normal si no ens aturem a mirar-ho amb un xic de distància. No podem seguir fent-li el joc al binarisme simplista, molt menys en els temps durs que ens vénen a sobre. La dissidència front aquesta aparent dissidència massiva no és la normativitat. No enamorar-se d’això no vol dir ser unionista, ni espanyola, ni estar contra la independència o el dret a decidir. Hi ha espais més enllà i no ens podem perdre en el camí. Perquè ni els carrers són avui nostres, ni el poder popular és això que hem viscut, malauradament. I si alguna cosa ens caldrà en les pròximes setmanes són uns moviments socials amb el cap fred i l’esperit crític que ens defineix en estat d’alerta per donar respostes més enllà de l’orgia.

https://directa.cat/actualitat/carrers-seran-sempre-nostres